Ja està, ho hem fet, un any més. Moltes gràcies per acompanyar-nos en durant aquesta edició! Després de 10 dies de festival, 55 projeccions i nombroses xerrades i activitats en diferents espais de Vic, ahir al vespre vam tancar la 6a edició amb una Festa Final a l’Atlàntida de Vic on la tecnologia va estar la gran protagonista. Dos presentadors: el monologuista (Galdric Plana) i la màquina (Anna Busanya) ens van fer posar en dubte els límits de la nostra percepció. Aquest futur que imaginem on la persona i la màquina conviuran ja no és la distopia llunyana que imaginaven els autors i pensadors del segle XX. Qui està més capacitat per viure emocions: la persona o la màquina? Qui gestiona millor els sentiments? Qui té la capacitat per empatitzar? Al final res és el que sembla.

L’espectacle ‘Protesta 6.0’ va combinar la música clàssica amb el loop amb la violinista, Sara Fontan, va mostrar la dansa a través d’un skype en directe amb la Laura Marsal i va emocionar amb la veu de la Tiana Dixon cantant ‘Freedom’ de Django Unchained mentre es projectaven imatges reclamant els drets humans arreu del món i en diferents moments de la història. Però en especial, es va voler fer un gest de suport a les persones que actualment estan empresonades i exiliades per motius polítics.

L’auditori, amb més de dues-centes persones entre públic, directors convidats, membres del jurat i col·laboradores del Festival, van assistir a una gala amb buscada intencionalitat d’interpel·lar al públic en tot moment a través d’escaners, de missatges i de reflexions incòmodes sobre l’ús que donem a la tecnologia. Tot plegat amb l’ull que tot ho veu presidint l’escenari. Un ull que ha acompanyat cada dia de festival les projeccions de llargmetratges, com un recordatori silenciós de què ens cal seguir sent crítics en l’ús i el consum de les tecnologies digitals.

Films guanyadors

El premi al millor documental ha estat per La mujer invisible de Noemí Chantada. On explica la realitat d’una de tantes dones a les quals la situació de crisi laboral les ha abocat a la prostitució. Només una nit més. Només un mes més. Només un any més.

En la categoria de millor ficció, el guanyador ha estat Uno, de Javier Marco. Uns pescadors, en un dia de rutina pesquera, troben un telèfon mòbil dins d’una bossa hermètica enmig del mar. I comença a sonar. Un treball que mostra el drama de les persones que creuen en pastera el Mediterrani.

Quant al curt més ben valorat pel públic ha estat Cunetas de Pau Teixidor. Ubicat durant la Guerra Civil Espanyola, explica la història d’una família de pagesos que ha de fer front a l’amenaça feixista.

La menció especial de l’organització ha anat per “White” de David Moya. Des del festival s’ha reivindicat l’humor com una eina vàlida per fer crítica social. El director, que era present a la gala, va voler destacar la importància del tractament de temes com el racisme a través del gènere documental, de ficció i amb un clar humor negre, per generar debats en totes les esferes socials. “Tothom que veu el curt, hi té alguna cosa a dir, i el més important és que discutim sobre la xenofòbia i el racisme i li seguim donant visibilitat”.

Els membres del jurat de l’edició d’enguany han estat Marina Garcés, filòsofa i assagista; Sergi López, actor; Sílvia Quer, directora de cinema; Marc Sanyé, fotoperiodista, Eulàlia Iglesias, crítica de cinema, Andreu Meixide, codirector del Barcelona Creative Commons Film Festival i Yolanda Olmos, membre de Dones Visuals. A l’edició d’enguany es van presentar un total de més de 400 curtmetratges dels quals 12 van formar part de la selecció oficial i 28 de la no competitiva, que es van poder projectar durant les matinals de dissabte del festival.